dissabte, 17 d’agost de 2013

Quatre totxos i un funeral

Fotografia de bloc Recull d'imatges del Barri de les Escodines

La historia esta farcida de construccions que marquen una època, l’esdevenir, i les circumstancies de tota una ciutat i els seus habitants. Aquesta setmana, Manresa ha assistit, conformada com sempre, a l’execució d’una obra que mai s’hauria d’haver realitzat, l’alçament d’una paret de totxos i formigó que amaga a la vista el desolador i decebedor solar de la fabrica nova. Un mur que no està cridat a ser tant mediàtic com el de les lamentacions encara que també faci plorar, el de la vergonya que va ser cimentat amb l’estupidesa humana, o el de Pink Floyd composat amb les notes del rock més inconformista. Una paret que no hauria d’existir.

Durant un temps, la nau central es va mantenir orgullosa i a la vista de tothom entre el llastimós paisatge, com a símbol del que havia de ser la nova i emergent ciutat; desprès es va tapar tímidament amb lones, de forma provisional, i a l’espera de poder iniciar el ressorgiment; i finalment s’ha arribat a la trista conclusió de que això va per llarg i valdrà més tapar la devastació amb una solida i impenetrable capa de totxos i ciment.

Darrera el mur de la fabrica nova s’hi amaga molt més que un solar desèrtic, testimoni de la dolorosa ruïna produïda per la crisis econòmica que ens ha tocat viure; s’hi amaga el fracàs d’un model industrial, la incapacitat d’un territori per atraure inversions, la poca habilitat de l’administració per trobar-hi complicitats i cercar solucions, i la manca de sensibilitat de la iniciativa privada per lluitar en favor de qualsevol cosa més enllà dels seus propis resultats financers. Una nova derrota que s’aixeca al costat de l’agonitzant piscina municipal i el cadàver del CNM, a uns metres del degradat i castigat barri vell, l’endeutat FÒRUM, i just a sota de l’expropiat solar dels onze milions, botxí de la hisenda municipal… un espai que dibuixa la nostra particular zona cero.

No hem estat mai un exemple de virtuts i som d’aquells més avesats a treure pedres dins dels pans, que no pas a trobar pans dins de les pedres. Acomodats en la decadència hi ha qui justificarà aquest mur com el de Jerusalem , defensant-lo com a indret de penitencia dels teòrics cent mil pelegrins que ens han de visitar, gràcies al projecte sense recursos de la Manresa ignasiana del 2022; a semblança del de Berlin, com a símbol de la separació entre dues ciutats econòmicament, culturalment, i socialment diferents, en homenatge a l’arrelat i provincià sentit de classes que sempre hem ostentat; i fins i tot n’hi haurà que els servirà d’inspiració, com va fer el mític grup anglès, per composar una simfonia. Jo soc del que pensen que és senzillament una provocació i un monument al lideratge desconegut, aquell que sempre busquem però mai trobem.

Joan Barbé, al bloc CRONIQUES I CAMÀNDULES

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada